Residència Anna Eyler i Nicolas Lapointe (juliol i agost 2019)

La Fable de OxA-21965 Des de la Revolució Industrial, la nostra relació amb la terra ha estat cada vegada més mediatitzada per tecnologies de visualització, sonificació, classificació, cartografia i simulació. Al mateix temps, són els minerals i els materials de la terra els que han facilitat aquests desenvolupaments tecnològics. Per tant, es pot entendre la Terra com un objecte comunicatiu en si mateix, proporcionant els minerals essencials per a les tecnologies digitals contemporànies. Però, és això tot el que la terra hi té a dir? Hi ha altres històries soterrades sota la superfície? Durant la seva residència, Eyler i Lapointe exploraran les connexions íntimes entre la geologia i la tecnologia. Els éssers humans i la terra existeixen en forma de bucle de retroalimentació, que influeix en – i, a la vegada, estan influïts per -un  altre. En un context contemporani, però, l’acumulació de residus electrònics aclareix les qüestions geofísiques d’aquesta relació. Els artistes analitzaran el nostre compromís amb la tecnologia en el context del profund (o geològic) temps com a desafiament a la idea del desenvolupament tecnològic com a “progrés natural”. Per aquest objectiu produiran un projecte de recerca i creació especulatiu, site-específic combinant a) dades geològiques b) gravacions visuals / sonores i c) recursos textuals. El treball final serà una instal·lació de vídeo i so monocanal. Anna Eyler i Nicolas Lapointe són artistes multidisciplinaris amb seu a Montréal (Canadà). En la seva pràctica col·laborativa, Eyler i Lapointe utilitzen l’escultura multimèdia i el vídeo per investigar l’impacte que les noves tecnologies tenen sobre la nostra consciència col·lectiva. Inspirant-se en els vocabularis visuals dels centres de dades, la literatura de ciència ficció i els videojocs, els artistes reflexionen sobre com podem reconciliar-nos amb les nostres experiències cada vegada més mediatitzades. Eyler i Lapointe actualment estan acabant els seus estudis de màster en escultura i ceràmica a la Universitat Concordia (2017-). La seva residència és fruït de la beca d’intercanvi amb La Chambre Blanche del Quebec. Més informació aquí

Residència Jordi Martoranno (setembre 2019)

Marca d’aigua – Empremta de fusta Residència en gravat contemporani En col·laboració amb l’Escola Municipal d’Art de Girona Marca d’aigua – empremta de fusta, és un projecte que es va començar a gestar fa uns anys, quan van convidar l’artista a fer una residència al Marroc que finalment no va dur a terme. Molts dels conceptes que aleshores van quedar aparcats, ara es desenvoluparan en el context de la ciutat de Girona, amb noves idees i aportacions totalment renovades. Es tracta de fer una recerca “arqueològica” de suports de fusta en desús que resten oblidats en diferents tallers de fusteria de la ciutat. Retalls, formes aparentment inútils i silenciades pel temps, per l’oblit i pel canvi d’hàbits de treball d’aquest col·lectiu. Hi ha una voluntat de crear un llenguatge singular al voltant d’aquesta idea i de concebre la forma i el format de les obres segons el material que es trobi i segons les condicions en que estigui. Es farà una recerca de peces, que expliquin alguna cosa sense cap intervenció o manipulació directa, només amb la seva disposició en l’espai plàstic pròpiament dit. De fons, la idea de posar en valor l’essència i la tècnica del gravat en fusta recuperant en la nostra contemporaneïtat volàtil una disciplina mil·lenària, que ha deixat una profunda petja en la nostra cultura occidental des d’Albert Dürer, fins a les xilografies japoneses. El món sencer és una matriu gegant (entesa com una planxa o suport preparada per ser estampada) i totes les coses que el componen són susceptibles de deixar empremta trobant-se en tot moment a la nostra disposició. Aquestes formes o objectes, estan esperant ser descobertes per la nostra mirada i ser finalment legitimades a través de qualsevol disciplina artística. Partint de la mil·lenària tècnica de la xilografia japonesa i utilitzant un paper japonès molt peculiar s’empraran els diferents tacs de fusta trobats a l’atzar, estampant a una sola tinta. Aquesta tècnica permetrà respectar al màxim les diverses textures originals de les fustes. D’aquesta manera, la fusta expressarà el seu propi llenguatge, sense voler cercar una estampació perfecta, i fent-ho de manera totalment artesanal que permeti imprimir certa frescor en l’execució donant lloc a unes textures singulars. En anteriors treballs, Jordi Martoranno (Girona, 1965) s’interessa per les relacions i la connexió que estableix l’home amb la natura i el cosmos. Recorre a referents provinents de cultures pre-arcaiques, però també a pensadors contemporanis. Actualment, treballa en projectes d’antropologia semiòtica. Explora com i des d’on es generen les formes dels símbols, el seu origen i les seves propietats morfològiques. És un pintor que se sent còmode treballant en formats i materials diversos, i tant és així que ha realitzat interessants incursions en el camp de la ceràmica, el gravat i, puntualment, en el tapís contemporani. Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona ha fet diverses residències artístiques a l’estranger, París, Toulouse, Ustka o Nova York. Ha estat guardonat amb el primer premi de pintura Honda Greens (Art Situations) de la Garriga, ha obtingut la Beca d’Arts plàstiques de la Generalitat de Catalunya i la Beca Kreas i ha participat de les exposicions viatgeres de la Diputació de Girona amb el projecte expositiu “Formes en correspondència” que s’ha pogut veure per tota la demarcació. Ha exposat a Barcelona, Torroella de Montgrí (Galeria Michael Dunev), Girona (Casa de Cultura i espai U, taller de gravat Lupusgràfic), Vilabertran(Canònica de Santa Maria) Beziers, França (Espace Riquet), Peralada (Centre Cultural Sant Domènec). La seva obra es troba en diferents col·leccions com el Fons d’art contemporani (Ajuntament de Girona), la Baltycka Galeria Sztuky (Utska, Polònia), Fons d’Art Contemporani (Fundació Valvi, Girona), Col·lecció fons d’art contemporani (Diputació de Girona), Notre Damme Church (New York, EUA), Michael Dunev Art Project (Torroella de Montgrí), Galeria Artur Ramon(Barcelona) o la Fundació Vilacasas (Barcelona), entre d’altres. Més informació aquí

Residència Roc Parés (setembre – novembre 2019) – Intercanvi amb La Chambre Blanche

BHDD BHDD és una experiència d’art immersiva basada en una instal·lació interactiva que permet als participants viure la seva pròpia decapitació. Més enllà de la violència d’aquest enunciat, BHDD és un projecte de recerca experimental que té com a objectiu investigar la desconstrucció de la subjectivitat virtual i la seva funció mediadora de l’experiència humana en entorns audiovisuals interactius. La confluència del punt de vista del personatge, la càmera i el públic que va donar lloc a la crítica del POV en el llenguatge cinematogràfic des d’una perspectiva de gènere (Laura Mulvey, Visual Pleasure i Narrative Cinema, Screen, 1975) torna a prendre una importància enorme en aquesta etapa en què l’art immersiu i interactiu busca la seva pròpia sintaxi, però roman ancorat en les fórmules representatives del cinema i la televisió. En aquest moment (estiu de 2019) tinc al meu estudi un prototip operatiu de la instal·lació. Aquest prototip funciona amb un mesclador de vídeo que manipulo en temps real per tal de produir l’experiència. Durant la meva residència a La Chambre Blanche, tinc la intenció de desenvolupar BHDD en una instal·lació autònoma totalment funcional, que permeti interactuar sense assistència. Per a això, necessitaré incorporar un programador informàtic que pugui automatitzar tot el procés, permetent un flux raonable de públic. Roc Parés (nascut a Ciutat de Mèxic, Mèxic el 1968. Viu i treballa a ​​Catalunya) Artista i investigador en comunicació interactiva, l’obra de Parés es caracteritza per l’experimentació poètica i crítica amb les tecnologies digitals i ha estat presentada i exposada en festivals, centres d’art i museus d’Europa, Amèrica i Àsia. El seu compromís amb una cultura interdisciplinària (que defensa pel seu potencial antidogmàtic i pel seu poder civilitzador), l’ha portat a explorar les interseccions entre art, ciència, tecnologia i societat. Parés és doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Belles Arts. És professor i investigador al departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i els seus projectes de recerca han estat publicats per la British Computer Society, Academic Press, FECYT, Macba i MIT Press, entre d’altres. Ha llançat plataformes pioneres en art electrònic, com, per exemple, “Galeria Virtual” (1993-2000), dedicada al desenvolupament de la realitat virtual com a mitjà d’art; ‘Macba En Línea’ (1995-1997), una plataforma pionera per a net.art; i M.A.L. (2011-2013), un laboratori d’art amb telèfons intel·ligents. Del 2010 al 2015 va ser codirector del màster en Arts Digitals, UPF. El 2017 va comissariar juntament amb Mery Cuesta la participació catalana a la 57a Exposició d’Art de la Biennal de Venècia amb el projecte “La Venezia che non si vede. Unveiling the Unsee”, d’Antoni Abad. Des del 2018, Roc és membre del Sistema Nacional de Creadors d’Art de Mèxic (SNCA). Més informació aquí

Residència Albert Gironès i Anna Vilamú (octubre 2019)

Il canto degli uccelli Albert Gironès i Anna Vilamú RAD’ART de l’Associazione Artéco (Itàlia) El projecte Il canto degli uccelli, pretén fer un símil entre la figura arquetípica del monstre mitològic de muntanya, i els cartells publicitaris que se situen també a les muntanyes i turons vora la carretera, fent un paral·lelisme entre la construcció d’imaginaris que proposen un i altre sistema en el context del món rural. D’aquesta manera, es proposa la construcció d’un artefacte en format de “dispositiu publicitari”, que instal·lat en una ubicació per determinar del context rural de San Romano de Mercato Saraceno canviï dràsticament d’aspecte entre el dia (cartell publicitari) i la nit (monstre). Aquest projecte ha estat el guanyador de la convocatòria 2019 d’intercanvi amb el projecte RAD’ART de l’Associazione Artéco (Itàlia). Open Studio ‘Un inganno tira l’altro’   Diumenge 3 de novembre a les 16h Spazio RAD’ART. Mercato Saraceno (Itàlia)  ‘Un inganno tira l’altro’ és una recerca d’elements de naturalesa artificial que facilitin la creació, la reproducció i la perpetuació de l’imaginari. Per tant, d’artificis. El projecte investiga les relacions entre tres elements específics trobats a San Romano: tres estructures publicitàries abandonades; set cercles misteriosos que van aparèixer en un camp d’alfals i diversos artefactes fets a casa, amb ampolles de plàstic, als jardins dels veïns. La investigació s’articula a partir de les converses mantingudes amb persones del barri i de diverses intervencions a l’entorn de la localitat, per tal de generar un entorn propici a l’especulació i la imaginació.   Més informació aquí